Per una Taula dels ciutadans.

Lluny d’entrar en la polèmica de si la Taula del Sènia és o no és efectiva, des de fa temps era evident la necessitat d’un organisme supralocal que intentés solucionar les greus deficiències que pateix el nostre territori.
I quan em referisc a territori parlo precisament de l’àmbit en que es mou la Taula del Sènia, intentant superar la frontera administrativa que representa el riu Sènia per a solucinar i compartir problemàtiques, cultura, realitats diferencials i realitats comunes.

En aquesta franja de territori és indubtable que Vinaròs ejerceix un paper de capitalitat en molts sentits (i en els que no, Vinaròs hauria d’estar capacitat per a ejercir-los).

Fins ara sembla que la Taula ha estat més centrada en la dinàmica de la seua formació i en el tema de les infraestructures, amb les qüestions centrals de la tan esperada variant de la N340 i les connexions ferroviàries.
Com a ciutadà, però, també crec oportú indicar alguns aspectes que serien més que interessants per a ser abordats per la Taula. Justament ara, quan amb la tramitació de reformes dels Estatuts, els ciutadans que tenim la condició de fronterers de les respectives comunitats ens podem veure encara més perjudicats.

Es dóna la circumstància que, amb els Estatuts vigents, les competències sanitàries de cada comunitat autònoma obliguen a molts usuaris de la part catalana d’El Sènia a desplaçar-se, segons en quins casos, fins a la ciutat de Tarragona per a ser atesos, quan possiblement a Vinaròs mateix podrien tenir eixe servei. De la mateixa manera, les infraestructures sanitàries de la part catalana (a Tortosa o a Amposta) podrien evitar desplaçaments a Castelló de molts ciutadans de la part valenciana.

Ara s’anuncia una reforma dels Estatuts on es demana l’existència d’Agències Tributàries pròpies per a cada comunitat. En eixe sentit, podem suposar que gestions que ciutadans catalans podien fer a l’oficina d’Hisenda de Vinaròs poden veure’s perjudicades.

Crec que la Taula del Sènia, junt amb les administracions respectives de cada comunitat, si en veritat són organismes amb vocació de servei als ciutadans, haurien de buscar solucions per eixos temes.
Aleshores, uns i altres serien molt més creïbles.

QUÈ HI HA DARRERE DEL PADRE JONY ?

El Masroig és un dels petits pobles del Priorat on oficia de capellà en Joan Enric Reverté, més conegut com el Pare Jony. Al poble, per a les festes d’enguany, s’ha volgut programar un concert d’aquest capellà roquer però s’han hagut d’estrenyer el cinturó: el preu d’un concert del Padre Jony és de 9.000 euros, NOU MIL. Tot un acte de fe per a un poble que amb prou feines supera els 400 habitants censats.
La contractació l’han hagut de fer a través d’una agència de management de Madrid, Miracle Producciones.
La intensiva campanya mediàtica que s’ha fet del fenòmen “Padre Jony” ressalta el compromís solidari del projecte i determinades crítiques a la globalització (“¿a dónde vamos con este modelo de globalización macroeconómica que hunde en el pozo de la miseria a millones de personas?" – Padre Jony dixit)
Però cal preguntar-se, es tracta realment d’un projecte solidari o tan sols d’una operació mercantilista més? Perquè… quin és el percentatge que es destina a solidaritat i quin a beneficis dels mànagers, discogràfica (O’Clok Music), artistes i església?
A una pregunta sobre si la pirateria musical és pecat, respon el Padre Jony:
”Sí. Yo lo veo desde el punto de vista de los artistas sencillos que se ganan la vida con esto. Luego, perjudica a más gentes de casas discográficas o incluso a mí, que destino los beneficios a proyectos solidarios. Eso es además un pecado por omisión.”
I ens dóna la benvinguda al seu web declarant:
”Aquí encontrarás la página web de un ciudadano del mundo preocupado por los problemas de nuestro mundo. Eso sí, con unas profundas raíces, con unas grandes convicciones y con unos altos ideales, que en definitiva es lo que nos hace crecer en la vida.”
Hi ha pecats inconfessables.

POLÍTICAMENT CORRECTE?

Des de determinada visió progressista i d’esquerres (pese a qui pese la societat espanyola d’avui dia encara es vertebra entre “dretes” i “esquerres”), el govern Zapatero està actuant dins del “políticament correcte”. Eixa correcció política no amaga, però, una aposta del govern, i del partit que li dóna suport, per les polítiques neoliberals que estan provocant els accentuats desequilibris que pateix la humanitat. Així va quedar palès en la passada campanya per la Constitució Europea, on els arguments més miserables a favor del sí van ser esgrimits per membres del govern i del partit per a demanar el vot afirmatiu al Tractat per una Constitució, donant com a resultat una campanya dirigida a “desinformar” més que a “informar”. Per fortuna dels que vam manifestar-nos contràriament al projecte de Constitució, la societat francesa, que en alguns aspectes ens porta molts anys d’avantatge, no va deixar-se seduir per falsos arguments i es va decantar pel “no”.
Entenc que la correcció política és una eïna indispensable per a una societat que , cada cop més, es veu crispada per multitut de qüestions, moltes d’elles inabastables per als polítics. Ells tenen el poder polític, que ja és molt, però els ciutadans i ciutadanes tenim la nostra responsabilitat en la solució, o si més no la denúncia, de moltes problemàtiques que ens afecten.
Prescindir d’eixa responsabilitat, deixant-ho tot en mans dels polítics, pot conduir-nos a situacions imprevisibles. Molts i moltes critiquem l’allunyament, i a vegades la confrontació, entre el debat polític i els problemes reals. Aleshores, per a buscar solucions a eixos problemes no basta amb l’acció del poder polític.
Per això, és important la vertebració d’una societat en el sentit de donar al poder ciutadà els instruments per a intervenir en eixa societat. Una societat desvertebrada és la mort anunciada d’eixa societat. I els polítics hi tenen una gran responsabilitat: la seua ambició de poder pot portar-nos a carrerons sense sortida. Tot i ser un fet comú, és políticament incorrecte.

EL VESTIT NOU DE L’EMPERADOR.

Estar o no estar per la cultura.

Pareix increïble que una ciutat com Vinaròs, que supera els 25.000 h. censats i que per la seua ubicació hauria de ser un referent per a una ample franja de territori, dispose d’una tan pobre infraestructura cultural.
El govern tripartit del municipi (és l’hora dels tripartits) pareix que pose fil a l’agulla i anuncia nous projectes que se suposa subsanaran eixe dèficit.
La nova biblioteca, pel que es diu, serà enguany una realitat. Com funcione la seua gestió i el que realment represente el projecte, ho descobrirem ben prompte.
També s’anuncia un “espai multiusos” a l’antic Campion (en contraprestació d’una torre de 23 plantes), però encara no s’ha concretat en què consistirà eixe projecte: Tindrà una adequaciò real com a teatre-auditori? Representarà la fi de la despesa municipal en lloguer de carpes?
Es parla de dit espai com una “ubicació cèntrica”. Algú pensa que és cèntric l’emplaçament?
Molt més cèntric seria la seua ubicació a l’antic escorxador (actualment magatzem municipal) que l’Ajuntament destina a infraestructura hotelera. Una destinació que se subratlla com a digne colofó del futur passeig marítim.
Particularment considero que seria molt més digna per a la nostra ciutat i els seus habitants que dit colofó al passeig fóra un teatre-auditori que rellancés l’activitat cultural a una ciutat on la cultura llanguideix.
Qualsevol altra ciutat, siga mirant cap al nord o mirant cap al sud, amb un artista de projecció internacional com és Carles Santos, ja fa temps disposaria d’un teatre-auditori amb les condicions òptimes com a sala d’espectacles.
O és que algú pensa que l’actual Auditori compleix eixa funció?
Si molta gent així ho pensa serà per falta d’informació i de referents.
A Benicarló mateix, el teatre-auditori disposa, amb diferència, de millors condicions (i a Benicarló ja porten temps plantejant-se el projecte de nou teatre).
I perquè l’Auditori de Benicarló disposa de millors condicions per a la programació d’espectacles? Anem a pams:
1.- El pati de butaques està en pendent, cosa que facilita la visió de la escena.
2.- La separació entre fileres de butaques és major i resulta més còmode per a l’espectador/a.
3.- L’aforament de la sala és el doble que a l’Auditori de Vinaròs.
4.- L’escenari disposa d’una entrada pel darrere, fet que facilita la càrrega/descàrrega del material dels espectacles.
5.- A Benicarló es disposa d’una infraestructura tècnica de focus, barres electrificades i de cortinatges. Això permet estalviar molts més recursos que a Vinaròs, on l’escenari està pràcticament “despullat” i cal “vestir-lo” per a cada espectacle.
6.- Des de fa un temps, l’Auditori de Benicarló disposa de cafeteria i els aseos estan situats en un lloc adient (a Vinaròs la ubicació és nefasta i de cafeteria...ni parlar-ne).

Per això, i per altres detalls, no deixa de sorprendre com molta gent es mostra conforme amb l’actual Auditori de Vinaròs. Però el balanç és més que lamentable, tot i les opinions que expressen els ciutadans:
L’Auditori de Vinaròs no ha consolidat un públic, tot al contrari, l’afluència als espectacles ha anat disminuint fins arribar a la situació actual en que, tot i les despeses que representa la programació d’espectacles (moltes vegades de primer nivell), la entrada és gratuïta i ni tan sols així s’aconsegueix omplir un aforament que no arriba a les dues-centes butaques.
Tan sols este fet ja demostra el fracàs de la “política cultural” de Vinaròs. Si és que els polítics s’han plantejat alguna “política cultural” que no siga la inèrcia més absoluta, els capricis i l’oportunisme, quan no l’apatia i el pur desinterès.
Entitats tan significatives culturalment com el Ball de Dimonis no arriben a tenir una comunicació, fluïda o no fluïda, amb els actuals “mandataris polítics”, segons es pot desprendre de comentaris d’alguns dels seus membres. (Actualment Ball de Dimonis es troben sense local i no pareix que l’Ajuntament haja pres cartes en l’assumpte)
Si això passa amb Ball de Dimonis, una entitat amb un llarg currículum d’actuacions al mateix Vinaròs (i últimament havien estat els responsables dels Nanos i Gegants, fins i tot tenint-los allotjats al seu local), que es pot dir d’altres entitats tan necessàries a Vinaròs per a les quals l’Ajuntament no ofereix cap mínima infraestructura per a que sigan possibles.
Continuant amb les comparacions amb Benicarló, allà hi trobem un Casal d’Entitats que almenys permet disposar d’un espai on reunir-se, tot i que siga compartit.
La conclusió a la que s’arriba és que aquesta realitat vinarossenca no és sinó el resultat d’un llarg historial de governs municipals amb una mancança ....patètica? ...decebedora? ....vergonyosa? ...d’una “sensibilitat cultural” que intentés donar resposta als greus dèficits que pateixen aquells ciutadans i ciutadanes preocupats pel tema (i que a la llarga, o a la curta, ha de patir qualsevol ciutadà).
La cultura, entesa en el seu sentit més ampli i profund, es converteix en un apèndix de determinat regidor o regidora que proposa i disposa de la forma més aleatòria i populista possible. I així, es dilapiden recursos municipals com si d’una gran falla es tractés.

Comentant tots aquests temes gairebé tinc la sensació d’adoptar el paper del xiquet del conte El Vestit Nou de l’Emperador, on davant la nuesa del monarca no pot sinó exclamar “- Però si va despullat!”.

Estar o no estar per la cultura. Quan se posarà fil a l’agulla de veritat?