Som bruts?

Tothom pot estar d’acord que embrutar, quan es fa de forma gratuïta i insolidària amb la comunitat, és un acte de desconsideració als altres i al nostre entorn.

Culpables ho són tant qui embruta com qui, sent responsable de vetllar per la salubritat de l’entorn, no compleix amb la seua tasca.

Fa mesos enviava a diversos mitjans unes fotografies del barranc de la Barbiguera (dins del terme de Vinaròs) en un estat deplorable de deixalles i desperdicis. Continua igual, o segurament pitjor. Sembla que gairebé ningú s’haja fet ressò de la meua queixa, començant per la majoria de mitjans informatius. Si la premsa no ho publica ningú es dóna per aludit. I anar tirant, mai més ben dit. Tirant deixalles.

Ara complemento aquelles fotografies amb d’altres, fetes ja fa unes quantes setmanes, de brossa en el curs del riu Sénia. Algú l’ha netejada? Continua allà, degradant-se en el que li és possible degradar-se.

De gent bruta és indubtable que n’hi ha. Tot i que tinguen la casa com una patena.

De polítics bruts també n’hi ha un bon grapat. Ho estem veient cada dia als noticiaris.

Alguns estareu d’acord que a cada ètica li correspon una estètica.

Jo, quan veig quina poca cura hi ha per mantenir el nostre entorn en bones condicions, penso sobretot en qui n’és responsable. De gent bruta és difícil que no n’hi hague, de governants bruts... sempre queda una esperança.

El 2n. Aplec del Sénia s’ha celebrat a Alcanar.

Aquesta segona edició de l’Aplec del Sénia ha tingut com a lema “2006 contra l’especulació” amb un programa de tres dies d’activitats (mostra d’entitats, menjars populars, jocs infantils, xerrades, grafittis,...), amb una zona d’acampada i un gran esforç organitzatiu que enguany ha comptat amb el suport de l’Ajuntament d’Alcanar després de no obtenir-se unes condicions mínimament satisfactòries de l’Ajuntament de Vinaròs (on s’havia fet la primera edició).

Gent d’arreu del territori del Sénia, i de molt més enllà, han assistit als actes d’aquest Aplec que reivindica una comarca natural vertebrada i no dividida pel riu Sénia (actual frontera administrativa entre Catalunya i el País Valencià).

El Centre Cívic d’Alcanar acollia les dos nits de concerts de rock amb una gran qualitat dels grups programats i amb el suport tècnic de la gent de Propaganda Pel Fet que van saber traure un so més que acceptable d’un recinte amb difícils condicions acústiques.

Del divendres 13 d’octubre destacar la banda de Pepet i Marieta que amb la seua mescla de ritmes i la força comunicativa que destil·la el cantant, Josep Bordes, van elevar el voltatge de la nit. La intensitat que per moments va assolir el seu concert pot portar a qualificar-lo com a “Manu Chao de les Terres de l’Ebre” o “de les Terres del Sénia” (de fet el grup aplega components de banda i banda del riu): un cantant sense complexos que sap trencar barreres i amb el recolzament d’una gran banda capaç de portar la festa allà on siga. També molt remarcable el concert d’Sva-ters, amb el seu repertori skatalític que va superar el repte de succeir a la gent de Pepet i Marieta. Completaven el cartell de la nit Aluminosis, demostrant este grup de La Jana perquè són presents a multitud de concerts, i el punk-rock de Lendakaris Muertos.

Del dissabte 14 d’octubre destaca el concert de Boikot però també el de Revolta 21 i el death-metal dels vinarossencs Hellnoise que presentaven el seu primer CD “La Sangre de tus Miedos”. Completaven el cartell de la nit els Burman Flash.

Felicitar a tota l’organització pel seu magnífic treball realitzat de forma totalment voluntària i a l’Ajuntament d’Alcanar per donar-los suport, fent possible que molts canareus i canareves, junt amb gent vinguda d’arreu, hajan pogut gaudir de tres dies intensos, plens d’activitats de tot tipus, festa i reivindicació. Per molts anys.

Per a més informació:

http://www.aplecdelsenia.com/

Fotos a:

www.mestralada.net/agenda/alcanar_2aplec_1.htm

Teatre a Vinaròs ????

El passat dijous, 5 d’octubre, es presentava a Vinaròs el muntatge “La carícia de Déu, Rwanda 1994”, de la companyia La Hongaresa.

L’espectacle documentava de forma austera però efectiva la situació viscuda a Rwanda entre tutsis i hutus l’any 1993 a partir de la situació viscuda per qui comandava les forces d’interposició de l’ONU per a evitar el genocidi que s’anunciava entre les dues comunitats ètniques.

Com diu el programa de mà: “...l’obra posa en relleu la hipocresia i la desídia de Nacions Unides a l’hora d’aturar eixa barbàrie...”

L’assistència de públic a l’Auditori de Vinaròs va ser d’una trentena d’espectadors.

Efectivament, alguna cosa no funciona a Vinaròs. “Alguna cosa fa olor a podrit...” que diria el príncep Hamlet.

Però quin és el problema? Us donem a escollir vàries respostes:

- La programació teatral no interessa.

- La gent no sabia que hi havia teatre.

- Els fets de Rwanda són coses de negres.

- El dijous és mal dia.

Jo personalment afegiria una raó essencial:

- Com puc tenir ganes d’anar al teatre si he de sentir-me incòmode per les condicions lamentables de l’Auditori de Vinaròs i no podré assaborir allò que se m’ofereix?

Ja ho he manifestat altres vegades, l’Auditori és un equipament absolutament desfasat que ni tan sols s’ha condicionat mínimament per a donar a les companyies que ens visiten un espai prou digne amb les condicions indispensables de representació.

Si Vinaròs no té ni depuradora d’aigües residuals com ha de tenir un auditori en condicions?

En eixe estat de coses qualsevol pot sentir-se “un excrement” del País Valencià, i no li faltaran raons.

I quan dic qualsevol em referisc a totes les persones que volen anar més enllà de la pura, dura i depredadora supervivència. I eixes persones són el públic potencial de teatre.

Jornades Científiques sobre l’Energia Eòlica Offshore.

Amb molt d’encert l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita ha organitzat per aquesta tardor unes jornades on científics i representants d’organitzacions ecologistes i d’estaments oficials exposen els seus diferents punts de vista sobre l’actual model d’implantació de l’energia eòlica.

La segona d’eixes jornades, el passat 29 de setembre, va anar a càrrec de Sergi Saladie, geògraf de la Universitat Rovira i Virgili.

La seua exposició és molt clara i diríem que gens demagògica: les Terres de l’Ebre produeixen gairebé un 70 % de l’energia produïda a Catalunya mentre que tan sols en consumeixen un 13%. Amb l’actual Pla Eòlic encara s’aguditza més aquesta diferència.

Això no es correspon amb un desenvolupament racional de la producció d’energia (que hauria de ser el més a prop possible d’on es consumeix, l’àrea de Barcelona) ni es tradueix en riquesa per al territori (la Ribera d’Ebre té el PIB més alt de Catalunya i, en canvi, és la setena comarca més pobre pel que fa a la renta per càpita).

A més, els actuals projectes eòlics estan plantejats com a grans centrals instal·lades en zones rurals i/o espais naturals que poden veure de cop radicalment afectat el seu entorn i la seua economia, al tractar-se de zones on el turisme rural és un gran actiu.

Les Terres de l’Ebre, molt especialment la Terra Alta, i també la comarca d’Els Ports, a Castelló, són objecte de molts projectes que poden hipotecar el territori.

Pel que fa a les centrals offshore (properes a la costa), la gent de Vinaròs va haver de mobilitzar-se durant mesos per a que un gran macro-projecte fos desestimat pel Ministeri. Però altres localitats com Sant Carles de la Ràpita i L’Ametlla tenen sobre la taula projectes de centrals eòliques a les seues costes.

Anterior xerrada de Sergi Saladie a La Ràpita (ara fa prop d’un any):

http://mestralada.net/noticies/not63.htm

Projecte de cementiri nuclear a Tivissa.
ENRESA vol construir un cementiri nuclear centralitzat (Magatzem Temporal Centralitzat, ATC) per albergar els residus radioactius d'alta activitat generats per totes les centrals nuclears de l'estat espanyol.
Aquests residus comporten un alt nivell de radioactivitat que persisteix durant centenars de milers d'anys i el seu elevat potencial radiotòxic que suposa un greu problema ambiental, una amenaça per la salut pública, i que hipoteca dràsticament les nostres futures generacions.
Les estratègies d'ENRESA van encaminades a encoratjar, amb compensacions econòmiques (amb diner públic), als alcaldes dels municipis perquè s'ofereixin candidatures pel albergar el cementiri nuclear centralitzat.
Entenent que Catalunya, amb tres centrals nuclears en funcionament i una central nuclear en fase de desmantellament, ja ha hipotecat greument el seu futur, assumint els riscos potencials dels residus radioactius d'alta activitat des de l'inici del seu funcionament.

Visita guiada al jaciment pre-ibèric de Sant Jaume (Alcanar)

El passat diumenge 24 de setembre unes 150 persones van participar a la visita guiada al jaciment de Sant Jaume-Mas d’En Serra després de les excavacions que s’han fet aquest estiu per part d’un grup de treball de la Universitat de Barcelona.

Dos dels arqueòlegs mostraren els diferents espais on s’ha estat treballant darrerament i subratllaven la quantitat de restes d’envasos que s’hi han trobat, uns 25.000 fragments. S’han reconstruït unes 500 peces de ceràmica que, junt amb la quantitat de pesos de teler trobats, converteixen el jaciment de Sant Jaume en el més important de les cultures pre-ibèriques, o de la primera edat del ferro, a Catalunya.

Segons explicaren, les restes no ens parlen d’un poblat, com ho pot ser la Moleta del Remei, sinó d’una gran casa senyorial que devia pertànyer al cabdill de la zona, construïda cap el segle VII a.C. i abandonada violentament. La quantitat de restes trobades denoten un gran comerç amb els fenicis, principalment de vi, que aleshores era un producte exòtic i molt apreciat. El vi era transportat en grans àmfores fenícies fins a algun punt proper de la costa i després es carregava en burros.

Es veu que l’assentament, junt amb la Moleta i els de La Cogulla i la Ferradura, ja al terme d’Ulldecona, constituïen una mateixa entitat o estructura local. Tots quatre van ser víctimes d’algun atac, molt possiblement de poblats veïns. Totes les estances excavades mostren que van ser sistemàticament arrasades pel foc i els seus habitants segurament van ser morts o esclavitzats.

A partir d’aleshores l’assentament de Sant Jaume va restar abandonat, al contrari del poblat de la Moleta en el que es coneix com la seua segona fase.

Aznar per a Nobel de la Guerra.

"És molt interessant veure que al món islàmic molta gent reclama que el Papa demani perdó, però no sento que cap musulmà demani perdó per conquerir Espanya i quedar-s'hi vuit segles".

Eixes paraules d’Aznar reflecteixen la perversió de determinats líders polítics a l’hora d’aportar arguments de confrontació i absolutament allunyats del mínim de noció històrica i de diplomàcia que ha de tenir qualsevol polític que defense la democràcia.

La manipulació de la història és un fet recurrent dins de la política, portat a la màxima expressió per règims totalitaris i autàrquics, en aquest cas per qui ja va ser batejat en el seu moment com Jose Mari I.

A aquest individu, hereu del Cid Campeador (mercenari que en la dita Reconquesta va destacar-se per la seua crueltat), se li podria respondre de moltes maneres:

- Quin governant ha demanat perdó per quina cosa no ja referida a la història llunyana sinó a la història recent d’Espanya?

- Quin règim democràtic és capaç de continuar sense condemnar de forma rotunda i inequívoca un alçament militar i involucionista contra una República legalment constituïda i mantindre un estat repressiu i criminal durant 40 anys?

- I en tot cas, realment els segles de dominació àrab a la Península van representar un endarreriment en la nostra cultura o, molt al contrari, un enriquiment per tots els coneixements que aleshores aportaren tant des del punt de vista tècnic com artístic?

- Cal enderrocar l’Alhambra de Granada i la mesquita de Còrdova? Arrassar sínies, aljubs, sèquies, motes,... per a construir-hi noves urbanitzacions d’aparthotels?

I això ho diu Aznar després d’haver fet una conferència a l’Institut Hudson, a Washington. Com ell diu, a Europa hi ha "falta de lideratge". I a EE.UU. deu haver-hi vaga de professors.

I remata:

"Estem en guerra. Occident no va atacar l'islam, sinó que ens van atacar ells".

España, reserva espiritual de Occidente.

BRUTÍCIA, BRUTÍCIA I MÉS BRUTÍCIA.

Vinaròs és una ciutat bruta. El creixement i la remodel·lació de molts indrets de la ciutat no ve acompanyada per una cura pel que fa a manteniment i neteja. Que es posen voreres de marbre queda molt bonic per a la foto d’inauguració, però si no hi ha una neteja regular ens trobem amb voreres que fan fàstic de vore. I no em refereisc a passar tan sols la granera: la col·lecció de xiclets i altres materials que hi ha empastats han de tenir un altre tractament. I encara gràcies als comerciants que procuren mantenir el seu tros de vorera mínimament decent.

Vàries vegades m’ha sorprès la quantitat de porqueria que s’acumula a la Pl.Tarancon, un espai de “modernitat i cultura” (Fundació Caixa Vinaròs i Seu del Nord de la UJI) que es veu abocat a un procés de degradació no tan sols per les bretolades d’alguns joves que la freqüenten sinó per la deixadesa institucional pel que fa a la seua neteja bàsica.

Sí, Vinaròs és una ciutat bruta. I d’això en som tots responsables, començant pel govern municipal. Si els governants no en tenen cura, qui n’ha de tenir? La brutícia crida a la brutícia. Les papereres no abunden. Les campanyes institucionals, si n’hi ha, no compleixen el seu objectiu: com es pot sensibilitzar si no es dóna exemple.

I si el casc urbà està com està, imagineu-vos a les afores.

Als barrancs com el de la Barbiguera s’hi acumulen deixalles de tot tipus que a la pròxima riuada seran arrossegades al mar.

Ja es poden fer tots els Plans d’Excel·lència Turística que es vulguen i penjar no sé quantes banderes a la platja d’El Fortí: si no es té cura d’eixos temes ni serem excel·lents ni magnífics, serem marranos.

I el tema de la falta de depuradora, igual que a Benicarló i Peníscola, és un incompliment total de la legislació espanyola (localitats de 6.000 h. han de comptar amb depuradora) i de la normativa europea.

En definitiva, no sé de quin Pla d’Excel·lència ni de quines banderes em parlen.

Previnguem la tortura: prou d’abusos policials.

Els dies 3 i 4 de febrer s’organitzen al Col•legi d’Advocats de Barcelona les Jornades "Previnguem la tortura" amb l’objectiu d'erradicar la tortura i els tractes cruels, inhumans i degradants, impulsant la creació de mecanismes independents de prevenció.

La nostra legislació, començant per la Constitució, consagra tota una sèrie de drets que, se suposa, amparen a tots els ciutadans i ciutadanes espanyols. Això no deixa de ser una declaració de bones intencions o, vist d’una altra manera, un engany a la ciutadania.
El fet és que la tortura i els tractes degradants no són una pràctica estranya als nostres quartels i comissaries, i les diligències policials no sempre seguixen escrupulosament el suposat protocol que hauria d’amparar aquests drets.
Amnistia Internacional i altres organismes contra la tortura ho han denunciat en varis dels seus informes: Espanya ocupa un lloc destacat en la pràctica de tortures i tracte degradant a les persones privades de llibertat.
En la gran majoria de denuncies, els agents policials compten amb l'avantatge de la contraposició de versions i la persona torturada no disposa de més proves que la seva pròpia paraula. L'aïllament de la persona retinguda i la impunitat dels cossos policials són factors que conduixen a l’arxivament del cas.
A Vinaròs mateix sabem de persones que han patit eixes circumstàncies, que han estat humiliades i maltractades sense justificació per la policia local i per la Guardia Civil, que no s’han respectat els seus drets bàsics com a ciutadans, siguen ciutadans “amb papers” o “sense papers”, on el tracte encara pot ser més inhumà.
Lluny de ser erradicada, pareix que la tortura i el maltractament és una pràctica prou habitual entre els qui haurien de vetllar justament pels nostres drets.
La policia protegeix als ciutadans, però qui ens protegeix de la policia?

El Relator Especial de les Nacions Unides per la Prevenció de la Tortura, després d'una visita l'octubre de l'any 2003 a l'Estat Espanyol, va elaborar un informe que conclou amb tot un seguit de recomanacions adreçades al Parlament, al Govern i a l'Estat espanyol per afavorir la prevenció i la lluita contra la tortura, convidant l'Estat Espanyol a ratificar dit Protocol, fet que encara no s’ha produït. En aquest dos anys s'ha avançat molt poc. Fins quan?

Xarxa viària: un servei bàsic, un perill constant.

Altres vegades he expressat la lamentable situació d’alguns serveis ciutadans a Vinaròs, però quan les deficiències de determinats serveis són un atemptat a la integritat física de les persones aleshores les negligència dels nostres polítics les podem considerar com un delicte, estiga o no tipificat dins del codi penal.

Dues dones d’uns 72 anys van ser atropellades en un encreuament de la ciutat. Baixaven de fer-se unes proves a l’Hospital Comarcal. Ara han passat a engrossir l’esgarrifosa llista de víctimes que va deixant dia rere dia la N-340 i els seus accesos.

Enganxada enmig de la via pública, trobo la fotocòpia d’una notícia on es parla de les demandes que fan veïns del Camí Fondo per a que siga reposada una senyal d’stop i la resposta que dóna l’Alcalde: la senyal no fa falta.
Quantes víctimes són necessàries per a conseguir millorar la nostra xarxa viària?

Jo, com molts treballador@s i veïn@s dels afores de Vinaròs, continuamen passem per camins i encreuaments mal senyalitzats, mal “dissenyats” (on la “ordenació urbana” brilla per la seua absència), en pèsim estat de conservació, inundables,... i aquí ja no parlem tan sols del que afecta a la N-340, mai prou denunciada, sinó de carrers i camins que són competència municipal.

Tan costa vetllar per la vida dels ciutadans i dels seus vehicles intentant paliar la perillositat en la ordenació viària. O és que sempre cal que s’execute un PAI a costa dels propietaris (i a benefici de les immobiliàries) per a poder tenir uns camins i uns carrers en condicions?
Potser és que una adequada ordenació viària no dóna beneficis a qui n’ha de donar, potser no es protesta prou i ja se sap, “qui no plora, no mama”, potser és que “no fa falta”. O potser, i segurament, és que són camins que ell@s, els responsables, no fan servir. Fins que un dia, excepcionalment, eixos mateixos responsables es troben encastats entre un munt de ferralla i amb la sort, si la tenen, de poder-ho contar.

I és que a Vinaròs, si em permeten la expressió, hom pot arribar a la conclusió de que les coses se fan amb la part del cos que servix per a fer les grans cagades.
Sense voler ofendre a ningú “en particular”.