Previnguem la tortura: prou d’abusos policials.

Els dies 3 i 4 de febrer s’organitzen al Col•legi d’Advocats de Barcelona les Jornades "Previnguem la tortura" amb l’objectiu d'erradicar la tortura i els tractes cruels, inhumans i degradants, impulsant la creació de mecanismes independents de prevenció.

La nostra legislació, començant per la Constitució, consagra tota una sèrie de drets que, se suposa, amparen a tots els ciutadans i ciutadanes espanyols. Això no deixa de ser una declaració de bones intencions o, vist d’una altra manera, un engany a la ciutadania.
El fet és que la tortura i els tractes degradants no són una pràctica estranya als nostres quartels i comissaries, i les diligències policials no sempre seguixen escrupulosament el suposat protocol que hauria d’amparar aquests drets.
Amnistia Internacional i altres organismes contra la tortura ho han denunciat en varis dels seus informes: Espanya ocupa un lloc destacat en la pràctica de tortures i tracte degradant a les persones privades de llibertat.
En la gran majoria de denuncies, els agents policials compten amb l'avantatge de la contraposició de versions i la persona torturada no disposa de més proves que la seva pròpia paraula. L'aïllament de la persona retinguda i la impunitat dels cossos policials són factors que conduixen a l’arxivament del cas.
A Vinaròs mateix sabem de persones que han patit eixes circumstàncies, que han estat humiliades i maltractades sense justificació per la policia local i per la Guardia Civil, que no s’han respectat els seus drets bàsics com a ciutadans, siguen ciutadans “amb papers” o “sense papers”, on el tracte encara pot ser més inhumà.
Lluny de ser erradicada, pareix que la tortura i el maltractament és una pràctica prou habitual entre els qui haurien de vetllar justament pels nostres drets.
La policia protegeix als ciutadans, però qui ens protegeix de la policia?

El Relator Especial de les Nacions Unides per la Prevenció de la Tortura, després d'una visita l'octubre de l'any 2003 a l'Estat Espanyol, va elaborar un informe que conclou amb tot un seguit de recomanacions adreçades al Parlament, al Govern i a l'Estat espanyol per afavorir la prevenció i la lluita contra la tortura, convidant l'Estat Espanyol a ratificar dit Protocol, fet que encara no s’ha produït. En aquest dos anys s'ha avançat molt poc. Fins quan?

Xarxa viària: un servei bàsic, un perill constant.

Altres vegades he expressat la lamentable situació d’alguns serveis ciutadans a Vinaròs, però quan les deficiències de determinats serveis són un atemptat a la integritat física de les persones aleshores les negligència dels nostres polítics les podem considerar com un delicte, estiga o no tipificat dins del codi penal.

Dues dones d’uns 72 anys van ser atropellades en un encreuament de la ciutat. Baixaven de fer-se unes proves a l’Hospital Comarcal. Ara han passat a engrossir l’esgarrifosa llista de víctimes que va deixant dia rere dia la N-340 i els seus accesos.

Enganxada enmig de la via pública, trobo la fotocòpia d’una notícia on es parla de les demandes que fan veïns del Camí Fondo per a que siga reposada una senyal d’stop i la resposta que dóna l’Alcalde: la senyal no fa falta.
Quantes víctimes són necessàries per a conseguir millorar la nostra xarxa viària?

Jo, com molts treballador@s i veïn@s dels afores de Vinaròs, continuamen passem per camins i encreuaments mal senyalitzats, mal “dissenyats” (on la “ordenació urbana” brilla per la seua absència), en pèsim estat de conservació, inundables,... i aquí ja no parlem tan sols del que afecta a la N-340, mai prou denunciada, sinó de carrers i camins que són competència municipal.

Tan costa vetllar per la vida dels ciutadans i dels seus vehicles intentant paliar la perillositat en la ordenació viària. O és que sempre cal que s’execute un PAI a costa dels propietaris (i a benefici de les immobiliàries) per a poder tenir uns camins i uns carrers en condicions?
Potser és que una adequada ordenació viària no dóna beneficis a qui n’ha de donar, potser no es protesta prou i ja se sap, “qui no plora, no mama”, potser és que “no fa falta”. O potser, i segurament, és que són camins que ell@s, els responsables, no fan servir. Fins que un dia, excepcionalment, eixos mateixos responsables es troben encastats entre un munt de ferralla i amb la sort, si la tenen, de poder-ho contar.

I és que a Vinaròs, si em permeten la expressió, hom pot arribar a la conclusió de que les coses se fan amb la part del cos que servix per a fer les grans cagades.
Sense voler ofendre a ningú “en particular”.