Ètica i democràcia (2)

Ser crític hauria de ser natural en una democràcia. La crítica hauria de ser assumida pels poders públics com un dels valors fonamentals.
Ho diu la nostra Constitució (art.23): “Los ciudadanos tiene el derecho a participar en los asuntos públicos, directamente o por medio de representantes”. No puc entendre la participació sense visió crítica.
Si som crítics amb l’acció d’un govern determinat, èticament també hem de ser crítics amb un govern d’un altre color polític. Ser crítics implica aprovar o desaprovar, i també tindre capacitat d’autocrítica, d’assumir i reconèixer els errors comesos.
De crítica entre els partits en veiem continuament. D’autocrítica no en veiem gens. La crítica partidista és així, moguda per conservar o per obtindre el poder. Però això no té res d’ètica.
La crítica valuosa per a millorar les nostres condicions de vida (això que diuen pretendre tots els aspirants a governar) és la crítica independent, la que no serveix a cap partidisme, siga aquest del tipus que siga.
Entenc ser crític com a ser honest. I d’honestedad no se’n veu molta en el món de la política: la corrupció i la mercadotècnia ho va impregnant tot, afavorint el servilisme i censurant la crítica que no interessa. Perquè ara i aquí hi ha censura (i molta autocensura): se’t silencia, no se’t publica, s’estableixen consignes (polítiques) per a no fer-te contractes, se’t judicialitza,… I l’altra cara de la moneda: afavorir als amiguets/tes.
Aleshores es pot pensar que la democràcia tan sols és un simulacre, una pantomima, i, com a Màtrix, el món on creus viure i el món real no ténen res a veure. I aquí l’ètica ja no hi juga cap paper.

Castor, projecte il·legal

La Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ha emès durant el passat mes de juliol almenys tretze comunicats on es denuncien múltiples deficiències en la informació posada a exposició pública sobre el Projecte Castor d’emmagatzematge de gas. Tretze comunicats on la Plataforma va desgranant diferents legislacions incomplertes d’un Projecte on empresa promotora i Ajuntament de Vinaròs asseguren que “es complirà escrupulosament amb tota la legislació” i que “es tracta d’un projecte que no comportarà cap dany sinó tot el contrari: beneficis per al territori”.

Començava el juliol amb un nou periode d’al•legacions en base a la documentació que la Subdelegació del Govern a Castelló había traduït de l’anglès, idioma en que es presentà en un principi bona part del projecte. El més curiós és que no s’ha traduït tot sinó tan sols allò que “se ha considerado que podría ser relevante para la formulación de alegaciones”.
Així, anem comprovant com el procediment que se segueix i la documentació fins ara presentada per l’empresa ESCAL UGS sobre el Projecte Castor va infringint diferents legislacions regionals, nacionals i europees:
- Llei 30/1992 de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú.
- Llei 2/2006, de 5 de maig, de Prevenció de la Contaminació i Qualitat Ambiental.
- Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
- Ley 9/1998, de 15 de desembre, de la Generalitat Valenciana, de Pesca Marítima.
- Directiva 92/43/CEE del Consell Europeu, de 21 de maig de 1992, sobre conservació d’hàbitats naturals, fauna i flora.
- Ley 34/2007, de 15 de novembre, sobre qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera.
- Ley 34/1998, de 7 d’octubre, del Sector de Hidrocarburs.
- Real Decreto 2994/1982 de 15 d’octubre, sobre restauració d’espais naturals afectats per activitats mineres.
- Directiva 2004/35/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 21 d’abril de 2004, sobre responsabilitat mediambiental.
- Ley 5/2007, de 9 de febrer, de modificació de la Ley 4/1998, d’11 de juny, del
Patrimoni Cultural Valencià.
- Real Decreto 2857/1978, de 25 d’agost, pel que s’aprova el Reglamento General para el Régimen de la Minería.
- Ley 22/1988 de 28 de juliol, de Costas, sobre protecció i recuperació dels
recursos pesquers, i l’Ordre ARM/1995/2009, de 6 de juliol.
- Real Decreto 223/2008 de 15 de febrer sobre condicions tècniques i garanties de seguretat en Líneas Eléctricas de Alta Tensión.
- Real Decreto 263/2008, de 22 de febrero.

Això pel que fa a lleis incomplertes i denunciades per la Plataforma durant el mes de juliol. Anteriorment han hagut altres denúncies, alguna de les quals ha donat origen a un expedient sancionador a la subcontrata que feia les cates marines.
Tot i així, la Ministra de Medi Ambient anunciava que la declaració d’impacte ambiental seria positiva, quan encara continuava obert el nou periode d’al•legacions i continuen sense resposta totes les al•legacions presentades anteriorment.
Curiosa manera de defensar la legalitat vigent.

Ètica i democràcia (1)

Popularment es diu que no s’ha de mossegar la mà que et dóna de menjar, més coneguda en la seua forma castellana “no morder la mano que te da de comer”. Això és vàlid mentre la mà et continue donant de menjar (i avui dia també permetent-te pagar hipotèques, préstecs, impostos, continuar consumint,…etc).
També és popular el raonament de que qui protesta davant l’autoritat no en traurà res de bo. Ja se sap: l’autoritat és l’autoritat, el poderós/a, el capo. Pero quan parlem de l’autoritat escollida en el que s’anomena una societat democràtica se suposa que les condicions haurien de ser substancialment diferents. Se suposa (si no és molt suposar) que som davant una autoritat emanada del poble i per al poble. Dins d’eixa societat cal entendre que qui protesta està exercint el seu dret a expressar-se. D’això se’n diu llibertat d’expressió, un dret fonamental a la nostra i a qualsevol constitució democràtica.
Malauradament per a moltes autoritats democràtiques la cosa no està tan clara i és habitual veure com persones que protesten i són crítiques amb l’acció de govern passen a ocupar un lloc a la llista negra dels que no són agraciats pel poder. I no estic parlant del que es considera oposició.
Entenc que una societat democràtica hauria de caracteritzar-se per tindre (o aspirar a tindre) una cultura democràtica on la participació, la crítica i l’enfrontament d’idees siguessen valorats per damunt de la indiferència i la passivitat. Prou que els nostres governants ens diuen que hem de participar, que tothom té dret a expressar-se,… que “vivim en el millor dels mons possibles”(subtil forma de reprimir la transformació social).
El problema és que moltes vegades allò que es diu no té res a veure amb allò que es fa. De fet, l’engany i la manipulació semblen consubstancials a qualsevol forma de poder. I les nostres societats democràtiques no se n’escapen, ans al contrari: es justifiquen guerres, s’estableixen governs-titella, es sancionen i es bloquejen països,…tot en nom de la democràcia.
Per tant, si la nostra democràcia es presenta com argument per a justificar intervencions en altres sobiranies nosaltres tenim el deure inexcussable de reclamar a la nostra democràcia més sentit democràtic. Això és ètica.

L’Estat del Deute.

Sento parlar a Evaristo Martí, alcalde de Rossell. Una intervenció molt lloable. Parla dels projectes a Rossell dins del conegut com Plan Zapatero de dinamització local: renovació de l’enllumenat públic i millores en el clavegueram. Són sens dubte projectes bàsics per a la població. Segons comenta Evaristo Martí, es millorarà la il•luminació de Rossell i pot arribar-se a un estalvi energètic d’un 40 o 50%. Eixa és la clau, invertir per a estalviar: el municipi de Rossell pot estaviar-se un 40 o 50% de la factura energètica.
Diria que la gent de Rossell és afortunada de tindre l’alcalde que tenen: Martí vol i busca millorar el dia a dia de la gent de Rossell, amb una corporació municipal que sembla treballar sense les demagògies i picabaralles que trobem en altres localitats i que no aporten res a la millora de la vida ciutadana.
Martí també diu alegrar-se pel Plan E del govern espanyol i pel conegut com Pla Camps d’inversions de la Generalitat Valenciana als municipis. És el que vol qualsevol alcalde: que arriben diners al seu poble. Però….
Escoltem al president de l’Associació Espanyola de Banca dir que “l’economia espanyola és una de les més endeutades del món”. No cal ser economista per entendre que això no pot portar res de bo. L’augment de la despesa pública comporta més dependència del finançament exterior, més deute de l’estat.
Es dibuixa un futur on l’estat no podrà endeutar-se més perquè ja no tindrà crèdit. O el que és el mateix: no podrà pagar els crèdits ja concedits. Això passa a qualsevol família: si no pots pagar et fan fóra de casa. Però en clau estatal la cosa no es ben bé així: si no pots pagar has de complir amb un pla de reajustament econòmic marcat per organismes internacionals, és el que s’anomena un “rescat”. Segons el manual això vol dir una reducció radical de la despesa pública. O siga, congelació salarial del funcionariat i privatitzacions de serveis fins ara estatals.
Això haurien de tindreu clar tots els/les que es dediquen a la política: són nocions bàsiques del sistema econòmic capitalista. Però d’això no se’n parla. ¿I perquè no se’n parla si és quelcom important? ¿Per a guanyar temps? ¿Perquè no es troba alternativa?
Mentre, cal invertir en projectes que, com el de Rossell, representen un estalvi per al municipi. És clar que per això cal tindre alguna perspectiva de futur prou realista. I això és el que hauria de ser la política a tots els nivells: anticipar-se a les qüestions que poden anar sorgint. Malauradament els aparells polítics han fet de molts governants uns grans depredadors de recursos. Poc estalvi i molts deutes per pagar.