Ètica i democràcia (2)

Ser crític hauria de ser natural en una democràcia. La crítica hauria de ser assumida pels poders públics com un dels valors fonamentals.
Ho diu la nostra Constitució (art.23): “Los ciudadanos tiene el derecho a participar en los asuntos públicos, directamente o por medio de representantes”. No puc entendre la participació sense visió crítica.
Si som crítics amb l’acció d’un govern determinat, èticament també hem de ser crítics amb un govern d’un altre color polític. Ser crítics implica aprovar o desaprovar, i també tindre capacitat d’autocrítica, d’assumir i reconèixer els errors comesos.
De crítica entre els partits en veiem continuament. D’autocrítica no en veiem gens. La crítica partidista és així, moguda per conservar o per obtindre el poder. Però això no té res d’ètica.
La crítica valuosa per a millorar les nostres condicions de vida (això que diuen pretendre tots els aspirants a governar) és la crítica independent, la que no serveix a cap partidisme, siga aquest del tipus que siga.
Entenc ser crític com a ser honest. I d’honestedad no se’n veu molta en el món de la política: la corrupció i la mercadotècnia ho va impregnant tot, afavorint el servilisme i censurant la crítica que no interessa. Perquè ara i aquí hi ha censura (i molta autocensura): se’t silencia, no se’t publica, s’estableixen consignes (polítiques) per a no fer-te contractes, se’t judicialitza,… I l’altra cara de la moneda: afavorir als amiguets/tes.
Aleshores es pot pensar que la democràcia tan sols és un simulacre, una pantomima, i, com a Màtrix, el món on creus viure i el món real no ténen res a veure. I aquí l’ètica ja no hi juga cap paper.