PILAPLOM, un espectacle sobre energia i sostenibilitat.

Quan l’estiu passat, fruit de la relació i implicació personal amb la Plataforma, vaig posar-me a preparar un espectacle que parlés de sostenibilitat i recursos energètics no sabia fins a quin punt em sorprendria la informació que aniria recollint per a crear l’espectacle PILAPLOM.
La xarxa d’internet és avui una eina fonamental per accedir de forma ràpida a tot tipus d’informació actualitzada sobre qualsevol tema. Això no vol dir que a internet s’hi pugue trobar tota la informació: de fet el Projecte Castor posat a exposició pública el passat 17 de setembre no hi és (o no és de lliure accés, cosa que sorprèn en l’anomenada “societat de la informació” i que denota una intenció obstaculitzadora i ocultista de determinades qüestions que són d’interés públic).
Com anava dient, per a mi internet s’ha convertint en una eina fonamental per a la creació d’espectacles. En el cas de PILAPLOM vaig poder accedir a un bon cúmul d’informació sobre l’estat actual dels recursos energètics i la sostenibilitat del nostre desenvolupament social, mediambiental i econòmic. No hi ha dubte que són temes de vital importància, grans condicionadors de la societat i dels quals se’ns acostuma a donar una informació relativa i distorsionada. Sentim a parlar molt de canvi climàtic però molt poc de la limitació de recursos naturals, sens dubte perquè el model de desenvolupament es fonamenta en el consum impulsiu i en el malbaratament desenfrenat de recursos energètics, amb una perspectiva de creixement continu i ilimitat.
Doncs bé, els recursos naturals del nostre planeta no són ilimitats i ha d’arribar un moment en que la seua disponibilitat comence a devallar. De fet, d’acord a molts informes científics ja hem començat eixe procés i l’escassetat de recursos que afronta el nostre món està portant a l’augment de tensions i conflictes internacionals. Controlar i garantir el subministrament de recursos i energia és bàsic per a mantindre l’actual model socioeconòmic.
D’entre tots els recursos necessaris n’hi ha un de fonamental: el petroli. El món que coneixem està basat en l’energia i els derivats que podem obtindre del petroli. Sense ell no podriem menjar plàtans de Canàries o beure cafè de Colòmbia, no tindriem vestits fets a la Xina o aparells electrònics de Taiwan o del Japó. El comerç i l’economia mundials depenen del petroli. Oficialment es diu que l’extracció mundial de petroli arribarà al seu màxim, conegut com “peak oil”, al 2030. Però hi ha molts científics i analistes que situen eixe moment al 2010. Les dates són relatives i de fet molts pensen que ja estem passant eixe “peak” de producció. I això què vol dir? Hi ha un documental magnífic anomenat “A Crude Awakening” (Un Cru Despertar) que vaig poder aconseguir en versió original subtitulada (recomano a tothom la seua visualització i difusió). Plasma molt bé el panorama al que ens enfrontem i el significat de sobrepassar el “peak oil”: és com estar arribant al cim d’una muntanya, veiem el cim però no sabem si al darrere tindrem un descens més o menys transitable o ens trobarem amb un gran precipici. De la mateixa manera, científics i analistes situen molt propers el “peak” del gas, el del carbó, el de l’urani,… recursos bàsics per a fer funcionar la nostra societat (qualsevol model social depen fonamentalment de la seua disponibilitat d’energia). Dins d’este debat se plantegen les anomenades “energies renovables” no tant com alternatives al consum de recursos esgotables sinó com a energies que per a la seua fabricació, instal•lació i manteniment són intrínsicament depenents d’eixos recursos.
El panorama que es planteja és bastant cru i l’esclat de la bombolla financera aguditza la situació perquè cal tindre molt en compte que els balanços negatius del món financer s’intenten externalitzar en tot allò encara no comptabilitzat en els seus llibres de comptes: recursos naturals i població que no participa en la ruleta de les finances, o el que és el mateix, més explotació i més depredació de recursos naturals i humans per a convertir-los en més diner i en més deute. Això ha anat provocant una major concentració del que entenem per riquesa, creant desequilibris cada vegada més grans entre èlits multimilionàries i ciutadania endeutada, o entre països rics i països pobres. I aquí entrem de ple en el funcionament d’una economia dissenyada sense tindre en compte tots eixos sectors extrafinancers, antidemocràtica i potenciadora de projectes que atempten contra l’interés general. Però esta relació entre economia i explotació de recursos arriba un moment que es fa absolutament insostenible per la senzilla raó que vivim en un planeta limitat.
Bombolla financera, bombolla immobiliària, bombolla de creixement ilimitat,… ¿Quantes altres bombolles hauran d’esclatar per a compendre i valorar la veritable riquesa del nostre planeta?

En resposta a l’article de Jaume Antich, “Deixeu la Taula del Sénia tranquil•la”.

La Taula del Sénia és sens dubte un organisme necessari per a que les Terres del Sénia pugan ser escoltades i valorades per a cobrir les greus mancances que sempre han caracteritzat este territori com bé diu “equidistant de Barcelona, València i Saragossa”.
Entenc que una Mancomunitat és un organisme supramunicipal que tracta de totes, i dic totes, les qüestions que puguen tindre una afectació més enllà d’allò estrictament d’àmbit local. La Taula del Sénia ha conseguit finançament per a diversos projectes de millores al territori: neteja de barrancs, adequació de camins, potenciació de recursos turístics, creació de sòl industrial,… Ara bé, pel que es veu la Mancomunitat no té cap pla que dispose quin tipus de creixement i desenvolupament es vol al territori. Sembla com si qualsevol inversió, vinga d’on vinga i represente lo que represente, és benvinguda. Això no és cap model de desenvolupament. Més aviat es tracta d’un sac on tot hi cap. Si els ciutadans reclamem respostes als nostres representants polítics crec que senzillament estem fent ús d’un dret democràtic. Si hi ha projectes que afecten al conjunt del territori, “i ja sabeu per on vaig” segons diu Antich, els ciutadans creiem que és la Mancomunitat la que ha d’expressar-se al respecte donat que és un “Punt o Taula de Trobada”. Però resulta que la Mancomunitat també és un ens infralocal: no s’accepten a tràmit qüestions amb disparitat d’opinió (interessos) entre els seus integrants. Això sens dubte afebleix notablement l’acció de la Mancomunitat, reduïnt les seues iniciatives i inclús provocant que inversions realitzades en determinades millores del territori es vegin greument afectades per projectes “d’àmbit local”. Enfront d’esta situació es plantegen essencialment dues preguntes: ¿Té realment sentit l’actual funcionament de la Taula del Sénia? ¿Compensa la seua capacitat d’acció el cost de manteniment de la Mancomunitat? Perquè a l’actual panorama de crisis un dels aspectes a racionalitzar al nostre país és la multiplicitat d’administracions que multipliquen despeses en funcionariat, instal•lacions i dedicació.
I per últim recordar que tota esta despesa és amb diner públic, diner dels contribuients. No resulta gens ètic demanar “deixeu tranquil•la la Taula del Sénia” quan se suposa que si la estem pagant és un organisme al servei de la ciutadania. O no?

“El Candidato”, una radiografia dels líders polítics.

“Un home corrent, una agència, un entrenament intensiu. Una comèdia corrosiva sobre la imatge i les paraules. El candidat, ¿naix o es fa?”

Esta és la presentació de l’últim muntatge de Factoria Los Sánchez, “El Candidato”, un espectacle sumament corrosiu sobre una clase política concebuda com un producte mediàtic basat en el publicisme i on els electors són reduïts a la seua condició de purs consumidors.
L’actor i co-guionista Rafa Sánchez mostra unes qualitats interpretatives notables sobre una dramatúrgia complexa però molt reveladora de l’objectiu essencial de l’obra: la fabricació mediàtica d’un líder de masses, un candidat polític guiat per la seua ànsia d’éxit i poder.
Amb una posada en escena senzilla, recolçada pràcticament en la interpretació de Rafa Sánchez i amb el suport de la veu en off de Joan Peiró, la dramatúrgia sap traure del treball actoral un convincent conjunt de registres per a teixir amb paraula, gest i silencis un joc excel•lent que despulla la veritable ànima de “El Candidato”.
Es tracta sens dubte d’un treball admirable, actual, amb moments escènics estelars que dibuixen la mediocritat d’un panorama polític on la imatge pública determina els principals factors en joc, suplantant les mateixes propostes polítiques i reduïnt el debat polític a pur marketing on el més important és seduir al consumidor.

EL CASTELL DE CARTES

Per a la immensa majoria de mortals la nostra societat té assegurada la pervivència pels segles dels segles. Pensar que som a punt del col•lapse és una cosa tan absurda com dir que el Sol s’apagarà demà passat. Podem creure en invasions intergal•làctiques, en aparicions de la Verge i tots els Sants, en que algun dia mos tocaran milions i milions d’euros,… i així en una infinitat de somnis alimentats pel món que ens envolta: programes televisius, noticiaris, revistes, anuncis, amics i coneguts,… Lo curiós del cas és que efectivament, som a punt del col•lapse. Col•lapse de tot el nostre sistema de vida, que sense ser-ne prou conscients, s’ha vestit entorn d’un recurs esgotable: el petroli.
El petroli i tots els seus derivats han permès que la població mundial arribe actualment als sis mil milions quatre-centes mil persones, aproximadament.
No tan sols es tracta d’un carburant, que ho és i vital per a natros, sinó que gran part dels objectes que ens envolten provenen del petroli. El petroli, l’or negre, la sang de la Terra, la sang del nostre sistema, és a punt d’arribar al seu cim de producció, si no ho ha fet ja. I les conseqüències d’això són dramàtiques, precisament perquè és una realitat amagada, que ningú s’espera i per a la qual el nostre món no està preparat.
Arribar al cim de producció vol dir començar la devallada. Això vol dir entrar en l’era del decreixement, un concepte antagònic amb la nostra societat capitalista basada en el creixement continu. I lo greu és que no hi ha alternatives al petroli. Ni al gas o al carbó, tots ells combustibles fòssils que hem anat malbaratant durant els últims dos segles sense preveure o invertir prou en alternatives enfront del seu esgotament, per altra banda tan previsible.
És per això que vivim en una ficció. Una ficció que s’esmicolarà quan el creixement ja no sigue possible. I aleshores tot el món que coneixem serà com un gran castell de cartes que esdevé no-res.
Ser-ne conscients té una ventatja: saber la veritable causa del que ja està passant al món i no deixar-nos enganyar per discursos oportunistes que tan sols portaran més sofriment i més crueltat.

De cap per avall

La cosa pinta mal, molt mal. Los inversors en borsa ja poden començar a recollir dividendos, les empreses a fer regulacions de plantilla o presentar suspensió de pagaments, los petits empresaris a buscar-se la vida com puguen, les autonomies a reclamar un nou finançament pels segles dels segles, les mestresses i mestressos de casa a buscar algun miracle per a no ser menjats pels bancs, els bancs… a confiar en un miracle per no veure convertit a res tot el sistema de capitals.
Lo que jo em pregunto és com se pot mantindre enganyada a tanta i tanta gent quan la cosa és tan evident, previsible, lògica,…
El creixement sostenible no és possible. Lo nostre sistema no pot admetre el decreixement. Per tant, el sistema mos enganya fins allà on siga possible. O siga, fins lo irremediable. I lo irremediable és molt cru. Deixar a milions i milions de persones absolutament en pilotes (tant de bo tan sols fóra això) és molt, pero que molt cru.
Demanar responsabilitats és inútil a hores d’ara. La realitat ens assalta i lo més greu és que la solució és massa dràstica. Cap governant pot plantejar clarament la qüestió. I quina és la qüestió? La qüestió és “no hi ha energia”. No hi ha energia per a continuar amb un sistema de disbauxa malbaratadora de recursos, no hi ha energia per a continuar creixent fins a quotes insostenibles per al nostre planeta, no hi ha energia per a les necessitats de mercat.
Però abans d’això el mercat mos intenta seduir amb quaranta mil històries, quaranta mil articles i quaranta mil somnis que senzillament són això, somnis. El mercat mos donarà esperances de “reactivació econòmica”. El mercat mos intentarà convèncer de “guerres justes”. El mercat sempre ha amagat les majors injustícies, violacions i depravacions inimaginables.
I una de tantes coses que ens amaga el mercat és l’escassetat de recursos.
Jo encara no he vist cap titular en prensa anunciant el cim en la producció de petroli. És clar, això és terrorisme. I el sistema s’ha declarat en “guerra contra el terrorisme”. Una guerra iniciada l’11-S del 2001, on de ser certa la teoria de la conspiració, i tots els signes hi apunten, estariem davant d’una mostra de quins són els arguments que usa el sistema per a justificar-se.

COMENTARIS DE LA MANIFESTACIÓ CONTRA EL CASTOR A VINARÒS

És curiós com diferents mitjans informatius, locals o de més gran abast, han informat de la manifestació del passat 28 de juny a Vinaròs i les dades que en donen.

Primer per les xifres d’assisténcia. Per a la gran majoria de mitjans la xifra donada com a bona és la d’unes 600 persones (quantificació feta per la policia local de Vinaròs). La quantificació feta per la Plataforma Pel Sénia és d’unes 1500 persones. Lo llògic i normal en una publicació periodística seria mantindre les dues xifres citant la seua procedència. Sorprèn que això no sigui així.

Després trobem molts mitjans que encara demostren tindre menys criteri periodístic quant ni tan sols saben el nom de l’entitat convocant. En trobem que es refereixen a Terres del Sénia com a nom de l’entitat, algú confon la Plataforma Pel Sénia (el nom complert és Plataforma Ciutadana per a la Defensa de les Terres del Sénia, PCDTS) amb la Plataforma per la Defensa de l’Ebre, PDE.

Pel que fa a la procedència dels manifestants, la majoria de mitjans minimitzen la gent d’altres pobles del Sénia que no siguen d’Alcanar (canareus) tot remarcant que “la gent de Vinaròs va donar l’esquena a la manifestació”. Qui coneix la realitat social de Vinaròs entendrà que una afirmació semblant és pura fal·làcia: la immensa majoria de gent de Vinaròs no es manifesta per res. De fet, la manifestació contra el Castor va ser una cosa mai vista a Vinaròs, almenys en els temps moderns. Algun mitjà inclús s’atreveix afirmar que de gent de Vinaròs no n’hi havia ni deu persones. El mateix alcalde de Vinaròs, Jordi Romeu, a qui podriem considerar en este cas “el malo de la película”, segueix el mateix criteri i afirma que “Vinaròs ho té clar”, o siga, que la gent de Vinaròs vol el projecte Castor, segons ell.

Cal dir que durant la manifestació es repartiren fulls explicatius del rebuig al Castor. Una cosa que no quadra amb les declaracions de Romeu és que molta gent no sabia a què es referia el projecte Castor.

A la manifestació també hi assistiren molts integrants d’entitats polítiques i culturals de la ciutat. Sembla que Vinaròs no ho té tan clar com voldria Jordi Romeu i mitjans afins.

Per altra banda, sí que era notória la preséncia de canareus però també era significativa la quantitat de gent d’Ulldecona. D’altres pobles no ho sé perquè tampoc vaig anar demanant las credencials a tots els presents, cosa que tampoc vaig veure fer a cap informador dels que s’atreveix a parlar de xifres segons el lloc de procedència.

Total, que de demagògia al respecte n`hi ha un munt. Però la realitat, com sempre, supera qualsevol ficció. Com ja he dit, la manifestació va ser una cosa insòlita a Vinaròs. I cal agrair a tota la gent, sense distinció d’origen, la seua preséncia per a expressar lo que és un sentiment de molts: el projecte Castor és una altra bestiesa dels nostres polítics. Però esta vegada perjudicant a tot el territori del Sénia. I això ja comença a passar de mida.

TERRES DEL SÉNIA, TERRA DE NINGÚ ?

El procés que està seguint el projecte d’emmagatzematge de gas conegut com a Castor és una qüestió d’estat però també una qüestió de territori.
Per una banda veiem com des del Ministeri d’Indústria i des de l’Ajuntament de Vinaròs es dóna certificació oficial a tota la informació facilitada per la empresa promotora, ESCAL UGS. Inclús eixa mateixa empresa amenaça amb judicialitzar la Plataforma ciutadana d’oposició al projecte. Segons diuen, una instal•lació gasista d’eixes característiques no comporta cap perill ni deteriorament de l’entorn i sols representa beneficis per a tots.
Cal dir que ESCAL UGS està participada per importants i influients grups empresarials i que la majoria de mitjans de comunicació silencien, distorsionen o minimitzen les accions de protesta, quant no mantenen una actitut oficialista i de clar recolçament al projecte.
Per altra banda, des del seu inici la tramitació del projecte s’està executant de forma molt poc transparent, amb molta demagògia i amb un bon cabàs de mentires o, si voleu, de mitges mentires.
Recordem que es tracta d’un projecte publicat al BOE el 2 d’agost de 2007, en plena temporada estival. L’Ajuntament de Vinaròs en cap moment ha col•laborat facilitant informació a la Plataforma o mantenint reunions amb els Ajuntaments propers que s’han declarat contraris al projecte. L’obscurantisme d’este Ajuntament és de tal magnitud que al ple ordinari on s’aprovà el conveni municipal amb ESCAL UGS eixe punt ni tan sols constava a l’ordre del dia i s’observa com una intromissió la petició de la Plataforma per a conèixer dit conveni.
De fet, si visiteu la web de l’Ajuntament de Vinaròs veureu que la informació publicada respecte a projectes urbanístics i de qualsevol tipus és pràcticament nul•la, i això comptant que Vinaròs és una ciutat immersa en una gran quantitat d’obra pública i de PAI’s que afecten considerablement la ciutadania.

Se diria que tot un seguit de maniobres han estat orquestrades per a confondre l’opinió pública.
L’arribada del gas ciutat a Vinaròs va coincidir amb la publicació del Projecte Castor, se va organitzar un acte oficial a l’Auditori donant la benvinguda a Gas Natural i on no va faltar la exaltació de la energia gasista per part del mateix alcalde Jordi Romeu, Gas Natural va penjar banderins als carrers amb la imatge d’un gran somriure,… Igualment, començà la instal•lació del gas ciutat en altres poblacions de l’entorn, entre elles Alcanar. La gent identificava el rebuig al Castor amb el rebuig al gas ciutat, confusió potenciada per les declaracions d’alguns polítics entre els quals hi trobariem los que governen Vinaròs.
El projecte de remodelació del port de Vinaròs presentat en un principi per la Generalitat Valenciana va despertar un moviment de protesta, “Salvem lo nostre port”. El projecte ha acabat sent consensuat i acceptat per totes les parts, i amb el Castor com a suposat potenciador del nou port en construcció.
Anteriorment ja s’havia generat tota una campanya de protesta, “Salvem el nostre litoral”, pel parc eòlic marí projectat a tan sols quatre quilòmetres de la costa, arribant a superar les vint mil signatures de rebuig. Tot i així, al pla nacional de parcs eòlics marins, redactat posteriorment, Vinaròs és l’únic punt del litoral mediterrani no restringit a la seua implantació.
Ara el Ministeri d’Indústria publica la concessió a ESCAL UGS del magatzem de gas sense haver publicat la totalitat del projecte Castor i los informes preceptius. I la empresa amenaça la Plataforma amb portar-la als tribunals per propagar falsetats entre l’opinió pública.
No es reconeixen com a part afectada les localitats properes a Vinaròs, lo que implicaria que la Generalitat de Catalunya poguera intervindre en el procés. Una Generalitat comandada per un ex-ministre d’Indústria i un Ministeri d’Indústria comandat per un Joan Clos que en cap moment ha estat interlocutor amb los opositors al projecte.
Se va prometre consens i diuen els avaladors del projecte que l’han buscat. La veritat és que mai s’ha plantejat una negociació respecte a res. S’ha seguit una política de fets consumats com sembla continuarà fent-se.

PEL NOSTRE FUTUR, NO AL CASTOR

Segons el nostre govern municipal, el projecte Castor representa una font de beneficis per a Vinaròs: impuls industrial, llocs de treball, diners per a les arques públiques, reactivació del nostre port,… Però la veritat és que poca més informació s’ha donat sobre el projecte al conjunt de la ciutadania. Molts pensaran: si porta diners ja està bé.

Però la qüestió també és: quans diners se perdran degut al projecte Castor? Quantes empreses agrícoles, turístiques, pesqueres i de tot tipus se veuran afectades negativament per la implantació d’eixa infrastructura gasista? Quina hipoteca de futur representa pel territori el Castor i tot el que després comportarà? Instal·lació de línies d’alta tensió, centrals de cicle combinat aquí i a llocs molt propers, parcs eòlics marins enfront mateix de les nostres platjes? Perquè totes eixes infraestructures estan relacionades amb el Castor, un projecte que representa la reconversió del nostre territori en punt estratègic de l’energia per a l’estat espanyol.

I més enllà dels diners, quina serà la seua repercusió en el nostre medi ambient, en la salud i la seguretat de la gent que viurem a l’entorn de les futures instal·lacions?

Sí, el Castor no és un projecte i una empresa més, com afirma l’Ajuntament vinarossenc, un Ajuntament que signa un conveni amb l’empresa sense esperar a tindre tots los informes preceptius, un Ajuntament amb polítics que en comptes de defensar un creixement coherent i sostenible del nostre entorn, de treballar per millorar la qualitat de vida de la gent de Vinaròs i de tot el conjunt de les Terres del Sénia, es dediquen a servir interessos especulatius i acceptar sense objeccions les directrius marcades per les cúpules dels seus respectius partits polítics.

Enfront d’eixa insensatés, enfront de la seua negligència, la seua demagògia, la seua ineptitud per a defendre los interessos de la ciutadania, cal que tots i totes, gent de Vinaròs, d’Alcanar, d’Ulldecona, de tots los pobles de les Terres del Sénia, mos alcem i manifestem el nostre desacord i la nostra protesta.

Perquè la nostra salud i la dels nostres fills no està en venta.

Perquè tenim dret a tindre tota la informació, no tan sols la que convé a uns interessos determinats.

Perquè estem farts de polítics que malmeten la nostra democràcia amb actituts i procediments molt poc democràtics.

Perquè ens estimem el nostre territori i perquè som conscients que ara, en l’actual cojuntura mundial, les energies fòsils com el gas, el carbó i el petroli ja no són cap aposta de futur.

Vinaròs i el medi ambient

Fa uns dies es va fer una xerrada al Saló d’Actes de Caixa Vinaròs amb la participació d’Agustí Guimerà, responsable municipal de Medi Ambient (a l’organigrama de l’Ajuntament no apareix una regidoria específica sinó la d’Urbanisme i Medi Ambient).

A l’acte, el senyor Agustí Guimerà afirmava que la de Medi Ambient és una regidoria que ha deixat de ser “una de les tres Maries” (quines són les altres dues?), donant a entendre que és una regidoria amb la qual cal comptar per a tot el desenvolupament local. I ahí queda dit.

Algú de la taula li demanà, entre altres qüestions, si hi havia algun plà municipal de protecció dels barrancs, reserva natural de la biofauna del territori. Sabeu quina va ser la resposta a eixa qüestió? Cap. Va respondre sobre altres consideracions que se li havien fet però no a eixa en concret. És a dir, no hi ha cap programa per a la protecció dels barrancs. És més, els nostres barrancs estan sent objecte d’operacions immobiliàries i on l’Ajuntament, segons Agustí Guimerà, no hi té res a veure doncs qui té potestat sobre el tema és la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

Justament sobre eixa vinculació, algú de la sala va intervindre indicant que moltes noves construccions fetes o per fer a Vinaròs estarien infringint el procés legal per a la seua execució al no disposar de l’autorització de la Confederació Hidrogràfica, ja que en este cas el silenci administratiu no dóna cap dret a construir. Este comentari no va tindre cap rèplica. O siga que es pot entendre que és veritat. Aleshores, ¿no és precisament l’Ajuntament qui ha de vetllar pel compliment de les lleis en qualsevol àmbit de la seua competència? Perquè qui dóna les llicències d’obra en tot el terme municipal, a excepció del Port, és l’Ajuntament. Dit d’una altra manera, ¿l’Ajuntament de Vinaròs està actuant fora de la llei?

Una altra intervenció des de la sala va demanar a Agustí Guimerà que, donat l’augment de casos de xiquets amb problemes respiratoris, si hi havia mesuradors de la qualitat de l’aire a Vinaròs. Sabeu quina va ser la resposta? “Aquí ja tenim el mestral que s’ho emporta tot”. Justament el mestral i altres vents poden fer arribar a Vinaròs la contaminació de la térmica d’Andorra (Terol), la contaminació de les taulelleres de Castelló, la contaminació de la cimentera d’Alcanar (denunciada per Greenpeace com un dels punts negres de contaminació a tota Espanya),…i tant de bo no passe res a les nuclears d’Ascó perquè allavontes el que portaria el mestral… no ens donaria temps ni a saber-ho.

El senyor Agustí Guimerà s’escuda en el desenvolupament de l’Agenda 21 a Vinaròs. Però segons es va dir a la seua presentació fa un parell de mesos, l’Agenda 21 és un programa a desenvolupar a llarg termini i amb la participació ciutadana com a pilar fonamental. I quins canals de participació? De moment no cap.

I mentrestant, a Vinaròs es dóna via lliure al Castor, s’anuncia la creació de grans zones industrials, es continua construint amb desmesura, s’executa obra pública de dubtós benefici per als ciutadans, no es solucionen moltes qüestions que sí afecten a la qüalitat de vida de tots els vinarossencs/ques,…

I que conste que a mi no em mou cap interés partidista al respecte. Vaig clamar contra la guerra a l’Iraq quan governaven uns i ara exposo altres qüestions més locals quan governen altres.

PIQUÉ, MONTILLA, CLOS: i Catalunya què?

Piqué, Montilla i Joan Clos. Tres ministres d’Indústria a Madrid. Ministres catalans però que demostren molt poca sensibilitat pel que fa als interessos dels ciutadans de Catalunya. I posem-ne alguns exemples.

El projecte Castor d’emmagatzematge de gas s’ha anat gestant durant el seu mandat al front del Ministeri d’Indústria. S’ubica al costat valencià del riu Sénia pel que fa a la planta regasificadora i gasoductes. És una projecte amb una gran afectació a tot el territori del Sénia. Per això, veïns de la banda catalana reclamen que la Generalitat i pobles com Alcanar i Ulldecona es consideren com a part afectada. Sembla ser que des de l’administració catalana, presidida pel mateix Montilla, hi ha molt poc interés en reclamar aquest reconeixement. Clar! Si ell mateix n’ha estat un dels artífexs del projecte.

De la mateixa manera, la térmica que es vol fer a Faió (Fayón), poble saragossà de la Franja, afectarà sobretot a pobles veïns catalans com La Pobla de Massaluca. Un territori que es pot veure terriblement perjudicat per la quantitat de projectes, de tèrmiques i altres, que s’hi volen implantar. I no tan sols es tracta de dir que existeix una Catalunya més enllà de l’Ebre.

Al port de la mateixa ciutat de Barcelona hi ha uns magatzems de gas que representen un perill per a tota la població.

I és que la gestió de la indústria perillosa a Espanya no respecta cap paràmetre de seguretat.

Recordem que el mateix Piqué va ser un dels responsables de l’empresa que va fer els vessaments tòxics al pantà de Flix (i que ara es volen “netejar” amb diner públic, sense cap legislació que determine que qui embruta paga).

És paradigmàtic que ministres catalans desenvolupen projectes d’extrema perillositat per a la salut i la seguretat de les persones i on no es reconeix l’afectació a territori català. És per això que em pregunto: per a qui treballen aquests ministres? Per a l’interés dels catalans? Per a l’interés general? O per a l’interés dels grans grups financers?

Els escolto i no puc evitar pensar: quina immensa presa de pèl!

PD.: que aquest escrit aparegui en plena campanya electoral ho considero una qüestió purament anecdòtica.

Jordi Romeu i la seua “solidaritat”.

Fa poc es publicava a Vinaròs una entrevista amb el seu alcalde Jordi Romeu on declara, entre altres qüestions, el següent sobre el projecte Castor d’emmagatzematge de gas, responent a la pregunta de si és inevitable o realment necessari:
”Les dos coses, per aquest motiu l’Equip de Govern ha tingut un posicionament clar des del primer moment, sempre que no perjudiqués a ningú. Vinaròs sempre ha sigut un poble solidari i així ho ha demostrat quan va instal·lar la cimentera o es va explotar el pou petrolífer davant la nostra costa. Ara estem davant d’un projecte segur i que pot reportar beneficis econòmics a Vinaròs, llocs de treball per als vinarossencs i pot convertir-se en el motor del rellançament industrial de la nostra ciutat, així com també del seu port.”

Davant d’esta afirmació caldria tindre present algunes qüestions importants:

- Encara no existeix cap informe que garantisca la seguretat del projecte Castor. És més, encara no hi ha oficialment projecte, ja que està pendent de publicació al BOE de la nova ubicació de la planta regasificadora. Bé és cert que des del Ministeri tampoc sembla reclamar-se les mesures de seguretat i de desenvolupament que un projecte d’estes característiques mereixeria atendre.

- De tal manera, es dóna carta blanca a la informació facilitada per la mateixa empresa impulsora del Projecte Castor, Escal UGS, sense esperar a més informes d’un projecte encara per completar.

- No existeix consens entre tot el territori. És més, ni tan sols són considerats com a part afectada pobles veïns al projecte. Per tant, quan Romeu parla de que Vinaròs ha estat sempre un poble solidari caldria preguntar-se: solidari amb qui? Amb el Ministeri? Amb l’empresa promotora?

- I si és així de “solidari” amb els interessos qualificats de “interessos generals” ¿perquè es rebutja des de l’Ajuntament el projecte de parc eòlic marí davant les costes de Vinaròs?

- El projecte de parc eòlic va provocar una intensa campanya de sensibilització ciutadana impulsada per diversos sectors, conseguint més de vint mil signatures de rebuig que no han estat suficients, pel que es veu en el Pla Nacional Eòlic, per a impossibilitar la seua implantació.

- En el cas del Castor s’ha evitat qualsevol debat públic intentant silenciar la Plataforma opositora i mantenint a determinats sectors socials en una actitut ambivalent pels suposats beneficis que el projecte reportarà a Vinaròs.

- Cal reconèixer que Jordi Romeu sí que tenia una actitut prou “solidària” quan una ministra del govern Aznar, en plena pre-campanya d’unes eleccions que donarien el triomf a Zapatero, va vindre a posar la primera pedra del projecte de trasvasament de l’Ebre. Aleshores van aparèixer afirmacions de Romeu en la premsa local on manifestava la imminència del trasvasament i la suposada inutilitat de oposar-s’hi.

- L’Ajuntament de Vinaròs, comandat en les dues últimes legislatures pel tàndem Romeu-Balada, està impulsant un gran nombre de projectes privats i públics dins del que és la política del ciment o del totxo, la qual sens dubte reporta considerables beneficis a algunes empreses i particulars però que des del punt de vista del benefici al conjunt de la ciutadania són més que dubtosos, hipotecant el futur de Vinaròs amb un urbanisme qualificable de salvatge i insostenible.

- Els deliris polítics a Vinaròs projecten un creixement de població exorbitat que aguditzarà encara més la precarietat de serveis i d’infraestructures a la població: manca de serveis sanitaris, d’escoles, de xarxa viària, deficiències dels serveis assistencials i d’interacció social,... donant com a resultat una ciutat caòtica on els accidents, la violència i la brutícia són el pa de cada dia.

Enfront de tot això, Jordi Romeu sembla contemplar tan sols les mesures policials:
“Vinaròs està treballant des de fa tres anys en la comissaria de policia, tasca que no resulta gens fàcil, però en l’últim ple municipal ja podem cedir els terrenys i el procés de la seua implantació és imparable. L’Equip de Govern ha augmentat el nombre de policies locals i continuarà en aquesta línia. Això és una prova que volem una ciutat segura.”

Tot i que la socialdemocràcia que ell diu representar està revestida pels valors més dignes i sublims:
“…en tot el món el discurs polític per la pau, la solidaritat, les polítiques mediambientals i la igualtat continuen estan plenament vigents.”

Però no n’hi ha prou amb “discursos polítics” i/o maquillatges de bones intencions. Calen fets, i cada vegada més.

Recordem la vella màxima “Per les seues obres els coneixeràs”.